Sergi y el thriller del Raval

 

El verí de l’especulació a la Berlinale 

 

Gemma C. Serra

“Arriba un moment que per­so­nes nor­mals, tre­ba­lla­do­res, es plan­te­gen si és ètic res­pec­tar una llei que no ens pro­te­geix ni pro­te­geix la teva família”, explica Pol Rodríguez, direc­tor de Rava­le­jar. Not for sale, la sèrie de pro­ducció cata­lana que aquest dimarts ha tin­gut la seva estrena a escala inter­na­ci­o­nal a la Ber­li­nale. En un for­mat entre el thri­ller i el docu­men­tal, Rava­le­jar es una immersió en el cor d’aquest barri bar­ce­loní, el Raval. Hi retrata el verí de l’espe­cu­lació immo­biliària que fa fora veïns, comerços i res­tau­rants de tota la vida. Una jun­gla, on el ciu­tadà honest esdevé còmplice dels ocu­pes i on un fals amic –com Cristòbal, el per­so­natge que inter­preta Sergi López– és el braç exe­cu­tor dels vol­tors ano­me­nats fons d’inversió.

L’epi­cen­tre n’és Les Mos­ques, el nom popu­lar de Can Lluís, el res­tau­rant que va obrir un avi de Pol Rodríguez fa 90 anys i d’on van ser-ne des­no­nats el 2021. Al direc­tor (Bar­ce­lona, 1977) el va acom­pa­nyar a Berlín bona part d’un equip que es com­porta com una família. El ros­tre més cone­gut és el de Sergi López, que va repar­tir abraçades per un fes­ti­val on es belluga com a casa, perquè hi ha pre­sen­tat mitja dot­zena de pel·lícules. Era un nou retorn a la capi­tal ale­ma­nya, on havia estat no fa ni un mes com a part de l’equip de Sirat, la pro­ducció d’Oli­ver Laxe que es va gua­nyar cinc pre­mis a la gala de l’Acadèmia del Cine Euro­peu. L’acom­pa­nya­ven els actors Enric Auquer, Maria Rodríguez Soto i Quim Àvila, entre d’altres.

“A Rava­le­jar hi con­vi­uen uns setanta actors, entre els con­sa­grats i altres de novells, amb gent d’un barri que històrica­ment ha aco­llit molta immi­gració, però on ara ningú no troba pis o el fan fora del que té”, explica Pol Rodríguez. La sèrie està codi­ri­gida per Isaki Lacu­esta, que el 2022 va com­pe­tir al fes­ti­val amb Un año, una noche, la impac­tant pel·lícula sobre una pare­lla que sobre­viu a l’atemp­tat del Bata­clan de París. L’estrena de la sèrie a la pla­ta­forma HBO serà al maig. Però a la gran pan­ta­lla de la secció Ber­li­nale Spe­cial Serie se n’han pre­sen­tat els dos pri­mers capítols.

Rava­le­jar recorre la pèrdua d’iden­ti­tat d’un barri o una Bar­ce­lona que des­a­pa­reix engo­lida pel turisme de cre­uer, el dels pisos turístics o el dels expats. Reflec­teix la crisi de l’habi­tatge en una ciu­tat que, com tan­tes capi­tals euro­pees, també Berlín, esde­ve­nen apa­ra­dors al ser­vei del visi­tant. “Ens hem trans­for­mat en una soci­e­tat amb dos tipus de per­so­nes: els turis­tes i els que no tenen casa. Nosal­tres matei­xos, quan viat­gem, ens trans­for­mem en còmpli­ces de la crisi de l’habi­tatge. No ens plan­te­gem el que pro­vo­quem ni en dema­nem res­pon­sa­bi­li­tats”, explica el direc­tor bar­ce­loní. El resul­tat n’és una “des­pro­tecció davant les estruc­tu­res del capi­tal i una classe política que des­a­pa­reix, ni la veiem, perquè no ofe­reix solu­ci­ons”.

Rava­le­jar és un cop de rea­li­tat que con­trasta amb Rose­bush Pru­ning, una de les 22 pro­duc­ci­ons inclo­ses a la secció ofi­cial d’aquesta 76a edició de la Ber­li­nale, sense repre­sen­tants del cinema català i espa­nyol en la lluita per l’Os. Al jurat pre­si­dit per Wim Wen­ders li cor­res­pondrà repar­tir honors dis­sabte que ve.

Rose­bush Pru­ning, diri­gida pel bra­si­ler Karim Aïnouz, incor­pora una bona des­fi­lada d’actors cone­guts, com Ellen Fan­ning, Callum Tur­ner, Jamie Bell, Pamela Ander­son, Riley Keuogh i Elena Anaya. Van apor­tar a la catifa ver­me­lla del fes­ti­val, aquest any prou des­lluïda, la presència de la can­tant Dua Lipa, pare­lla de Tur­ner. Però al marge de mag­ne­tis­mes mediàtics, aporta poc al cine i no és gens iden­ti­fi­ca­ble amb la Bar­ce­lona on teòrica­ment dis­corre. La gent de debò, bona o dolenta, de Les Mos­ques és subs­tituïda per un grup de rics ame­ri­cans, pares, fills i la xicota d’un d’ells, que mai no tin­dran pro­ble­mes d’habi­tatge. No només perquè els sobren els diners, sinó perquè són per­so­nat­ges ali­ens a la vida real. També gira tot entorn d’una família, però en comp­tes d’esti­mar-se i aixo­plu­gar-se es des­tros­sen entre ells com llops atrets per la carn san­gui­no­lenta d’un be aban­do­nat. Res del que passa té a veure amb Bar­ce­lona, que es reco­neix perquè hi surt el funi­cu­lar i alguna imatge de la Bar­ce­lo­neta. Si a la Vicky, Cris­tina, Bar­ce­lona de Woody Allen ja es res­pi­rava poca auten­ti­ci­tat, la pel·lícula d’Aïnouz és un fake, on l’únic autèntic són les saba­tes de Bot­tega i altres pro­duc­tes d’alta gamma que llu­ei­xen els pro­ta­go­nis­tes.