Traspiés político en una Berlinale sin brillo

Fernando Eimbcke i els protagonistes de "Moscas" - Richard Hübner, Berlinale
 

Més polèmica que cinema

Si hi ha hagut una estrella destacable a la Berlinale, que es tancarà aquest dissabte amb l’entrega dels Ossos entre les 22 pel·lícules a competició, ha estat un bloguer alemany, Tilo Jung. A la primera conferència de premsa va sorprendre el president del jurat, Wim Wenders, amb la pregunta incòmoda de per què un festival subvencionat i amb reputació de polític “silencia” el genocidi de Gaza. Wenders va voler esquivar la qüestió amb l’argument que els cineastes no poden entrar directament en política, sinó fer-ne de “contrapés”. Immediatament es van encendre les xarxes amb acusacions de censura, ja que es va tallar l’streaming que difonia la conferència de premsa justament en aparèixer aquesta qüestió. La Berlinale es va disculpar pel problema tècnic i va penjar íntegra la conferència, com fa amb totes. Però Tilo Jung ja tenia un primer triomf. El van seguir un comunicat de la Berlinale en defensa de Wenders, un manifest de 81 cineastes –entre ells Javier Bardem i Tilda Swinton, Os d’Or d’Honor l’any passat– per denunciar el “silenci” de la Berlinale sobre Gaza i més explicacions de la presidenta del festival, Tricia Tuttle.

Gemma C. Serra

Si hi ha hagut una estre­lla des­ta­ca­ble a la Ber­li­nale, que es tan­carà aquest dis­sabte amb l’entrega dels Ossos entre les 22 pel·lícules a com­pe­tició, ha estat un blo­guer ale­many, Tilo Jung. A la pri­mera con­ferència de premsa va sor­pren­dre el pre­si­dent del jurat, Wim Wen­ders, amb la pre­gunta incòmoda de per què un fes­ti­val sub­ven­ci­o­nat i amb repu­tació de polític “silen­cia” el geno­cidi de Gaza. Wen­ders va voler esqui­var la qüestió amb l’argu­ment que els cine­as­tes no poden entrar direc­ta­ment en política, sinó fer-ne de “con­trapés”. Imme­di­a­ta­ment es van encen­dre les xar­xes amb acu­sa­ci­ons de cen­sura, ja que es va tallar l’stre­a­ming que difo­nia la con­ferència de premsa jus­ta­ment en aparèixer aquesta qüestió. La Ber­li­nale es va dis­cul­par pel pro­blema tècnic i va pen­jar ínte­gra la con­ferència, com fa amb totes. Però Tilo Jung ja tenia un pri­mer tri­omf. El van seguir un comu­ni­cat de la Ber­li­nale en defensa de Wen­ders, un mani­fest de 81 cine­as­tes –entre ells Javier Bar­dem i Tilda Swin­ton, Os d’Or d’Honor l’any pas­sat– per denun­ciar el “silenci” de la Ber­li­nale sobre Gaza i més expli­ca­ci­ons de la pre­si­denta del fes­ti­val, Tri­cia Tuttle.

Jung va con­ti­nuar sac­se­jant una con­ferència de premsa rere l’altra amb pre­gun­tes polítiques als con­vi­dats. Ja cap al final, va pro­tes­tar perquè no li pas­sa­ven el micro, mal­grat que aixe­cava insis­tent­ment la mà. A la penúltima con­ferència de premsa, la de Josep­hine, favo­rita a l’Os d’Or, va inten­tar pre­gun­tar –per via d’una col·lega– a Chan­ning Tatum si s’afe­geix al mani­fest de Bar­dem i Swin­ton. L’actor no va enten­dre la pre­gunta, men­tre entre els pre­sents se sen­tien alguns crits d’impaciència d’altres col·legues –entre aquests, un “calla, pesado” en espa­nyol– i al·lusi­ons a Hamàs.

A Ale­ma­nya, tot­hom que es dedica al peri­o­disme polític sap qui és Jung, amb més de 285.000 segui­dors només a X. Va irrom­pre en les con­ferències de premsa del govern com un enfant ter­ri­ble con­tra l’esta­blish­ment mediàtic. Les seves pre­gun­tes són legítimes, ben for­mu­la­des i sovint opor­tu­nes. Però trenca la paciència de molts per la seva clara i insis­tent moti­vació política. Més d’un es dema­nava per què se li ha con­ce­dit acre­di­tació de premsa. Per tenir-ne, s’ha de ser peri­o­dista cul­tu­ral, crític de cinema o cor­res­pon­sal i Jung no res­pon a aquests per­fils.

La polèmica entorn el silenci sobre Gaza ha omplert més titu­lars que la infor­mació sobre el cine. La Ber­li­nale, un fes­ti­val que mos­tra la soli­da­ri­tat amb Ucraïna, Iran i altres cine­ma­to­gra­fies asset­ja­des, tre­mola quan es tracta de Pales­tina. La culpa sobre l’Holo­caust i l’ano­me­nada “raó d’estat” d’Ale­ma­nya res­pecte a Israel pesa sobre un fes­ti­val sub­ven­ci­o­nat amb diner públic.

Tri­cia Tuttle té raons per patir pel seu futur com a direc­tora, però no només per aquesta polèmica. La Ber­li­nale ha anat per­dent visi­bi­li­tat mediàtica des de fa uns quants anys i ella no ha rever­tit aquesta tendència. S’ha vist sobre la catifa ver­me­lla Juli­ette Binoche, Isa­be­lle Hup­pert, John Tur­turro, Ethan Hawke i l’esmen­tat Tatum. Però és lluny dels paràmetres de Canes.

El pit­jor és que tam­poc no pun­tua com a cinema d’autor. La secció ofi­cial ha estat entre dece­be­dora o de nivell baix. A les dues últi­mes jor­na­des s’ha apu­jat el nivell amb la mexi­cana Mos­cas, de Fer­nando Eimbcke, l’austríaca The lone­li­est man in town, de Tizza Covi, i la Josep­hine de la bra­si­lera Beth de Araújo. S’hi han pro­jec­tat quan molts dels crítics inter­na­ci­o­nals –als quals el fes­ti­val con­vida a cinc nits d’hotel– ja han mar­xat de Berlín. Una raó més per témer que Tilo Jung ha estat el més des­ta­ca­ble de la 76a edició de la Ber­li­nale

Jung va continuar sacsejant una conferència de premsa rere l’altra amb preguntes polítiques als convidats. Ja cap al final, va protestar perquè no li passaven el micro, malgrat que aixecava insistentment la mà. A la penúltima conferència de premsa, la de Josephine, favorita a l’Os d’Or, va intentar preguntar –per via d’una col·lega– a Channing Tatum si s’afegeix al manifest de Bardem i Swinton. L’actor no va entendre la pregunta, mentre entre els presents se sentien alguns crits d’impaciència d’altres col·legues –entre aquests, un “calla, pesado” en espanyol– i al·lusions a Hamàs.

A Alemanya, tothom que es dedica al periodisme polític sap qui és Jung, amb més de 285.000 seguidors només a X. Va irrompre en les conferències de premsa del govern com un enfant terrible contra l’establishment mediàtic. Les seves preguntes són legítimes, ben formulades i sovint oportunes. Però trenca la paciència de molts per la seva clara i insistent motivació política. Més d’un es demanava per què se li ha concedit acreditació de premsa. Per tenir-ne, s’ha de ser periodista cultural, crític de cinema o corresponsal i Jung no respon a aquests perfils.La polèmica entorn el silenci sobre Gaza ha omplert més titulars que la informació sobre el cine. La Berlinale, un festival que mostra la solidaritat amb Ucraïna, Iran i altres cinematografies assetjades, tremola quan es tracta de Palestina. La culpa sobre l’Holocaust i l’anomenada “raó d’estat” d’Alemanya respecte a Israel pesa sobre un festival subvencionat amb diner públic.

Tricia Tuttle té raons per patir pel seu futur com a directora, però no només per aquesta polèmica. La Berlinale ha anat perdent visibilitat mediàtica des de fa uns quants anys i ella no ha revertit aquesta tendència. S’ha vist sobre la catifa vermella Juliette Binoche, Isabelle Huppert, John Turturro, Ethan Hawke i l’esmentat Tatum. Però és lluny dels paràmetres de Canes.

El pitjor és que tampoc no puntua com a cinema d’autor. La secció oficial ha estat entre decebedora o de nivell baix. A les dues últimes jornades s’ha apujat el nivell amb la mexicana Moscas, de Fernando Eimbcke, l’austríaca The loneliest man in town, de Tizza Covi, i la Josephine de la brasilera Beth de Araújo. S’hi han projectat quan molts dels crítics internacionals –als quals el festival convida a cinc nits d’hotel– ja han marxat de Berlín. Una raó més per témer que Tilo Jung ha estat el més destacable de la 76a edició de la Berlinale.